No puc imaginar-me la meva vida sense tu...

Pepeto, germanet, que t’he de dir...que no puc imaginar-me la meva vida sense tu, ni puc, ni vull.  50 anys d’estar molt junts, molt a prop, infinites tardes jugant al passadís del carrer Mallorca, els estius a Premià amb el Pepón i el Ferran, les nits a Horta, l’adolescència compartint ja molts amics, la teva selectivitat, com et vaig enyorar durant la mili, junts en el nostre Fiesta daurat fent enquestes per a Catalunya, el descobriment dels nostres amors, la malaltia del papà, estar pendents de la mamà, el viatge amb l’interrail amb la Clara, el Lluc, el viatge a Tànger per veure el Biel, l’hospital...i podria seguir i seguir més i més, sempre junts, mai enfadats ni de mal rotllo, mai, i segurament el mèrit  és teu. La mamà diu que ets el seu “héroe”, també ets el meu i si no fossis el meu germà ho faria tot per tenir-te per amic .

Miro el passat i el present i veig com em i m’has cuidat, ajudat, escoltat, rescatat, estimat i és bestial...quan et necessito sempre hi ets, apareixes immediatament i això et defineix com a persona, bo, incondicional, generós, carinyós, just, optimista,  solucionador...ets un gran solucionador  de problemes...”tu no et preocupis de res, ja me n’encarrego jo”...i ets un home que demana poc, com si poguessis amb tot. I amb tot això havies de ser el padrí d’en Biel, bé, també perquè  deixessis d’insistir, i té molta sort de tenir-te, com la que tenen en Max i el Lluc, que no poden tenir un pare millor...apassionat en la vida i en la feina, la darrera prova, capbussar-te en la història dels Hausmann, fent a la mamà (ella et va injectar la curiositat) i a tots els Hausmann, el millor regal que ens podies fer com es va demostrar a la trobada que vas organitzar.

Pepe et mereixes ser feliç 50 anys més, no canviïs que ja has vist que crec que “no estás mal” , t’estimo guapo.